El valencià, el mossàrab i l'homeopatia
Com tothom sap perfectament, els valencians parlem el mateix idioma que els
íbers. Es cert que fins ara els filòlegs no han pogut traduir cap text ibèric,
llevat d’alguna hipòtesi sobre els numerals, però això no demostra altra cosa
que la filologia no és de fiar. L’erudit valencià Pepe Ninot, secretari de la
Junta Local Fallera de Rafelbunyol, en un article publicat al llibret de la
falla de l’Ajuntament de l’any 1978, afirmava que els mossàrabs seguien parlant
la mateixa llengua que els íbers. Sembla que quan el Rei Jaume I va conquistar
el Regne de València el va repoblar amb catalans sordmuts de naixement i que els
seus fills, que ja no eren sordmuts, van adoptar la llengua dels mossàrabs. Alguns estudis diuen que a l’època de Jaume I al Regne de València ja no
quedaven mossàrabs (s’havien islamitzat) però els estudis històrics tampoc són
molt de fiar. Paco Banyes, vocal de la federació de penyes de bous al carrer
de Massamagrell diu que a ell li consta que el valencià és mossàrab perquè quan va
viatjar a Marroc s’entenia en valencià amb un moro que havia viscut 10 anys a
Reus.
Davant d’aquesta veritat patriòtica incontestable, s’alcen les veus pèrfides
i traïdores de tots els departaments de llengües romàniques de totes les
universitats del món, a les quals s’ha sumat la pancatalanista Acadèmia
Valenciana de la Llengua, que afirmen que el valencià i el català són la mateixa
llengua. Darrere d’aquestes insídies es troba la mà de l’imperialisme català,
que ens vol furtar la nostra llengua i l’arròs amb fesols i naps, així com la deslleialtat
d’alguns mals valencians venuts a l’or català.
Segurament molts dels que llegiu aquestes barbaritats pensareu que no és
possible que ninguna persona amb una miqueta de seny s’ho puga creure. I menys
encara si es tracta d'una persona mitjanament culta. Tots pensareu que cal
respectar els criteris científics i acadèmics i que és totalment incomprensible
que persones amb responsabilitats públiques puguen mantenir i imposar criteris lingüístics
totalment absurds i oposats a l’evidència. Però tots sabeu que no és així: les
creences irracionals i anticientífiques són mantingudes, de vegades amb
coacció, per amplis sectors de la
població i de la classe política.
Ara contarem una història semblant.
Com tots sabeu per a curar qualsevol malaltia cal donar un producte que provoque
els mateixos símptomes (similia similibus curantur). La causa de la malaltia (infecciosa,
congènita, immunitària, tumorals...) no té importància. Per aconseguir la
curació únicament cal que el remei produïsca en l'organisme una reacció
semblant a la malaltia però de signe contrari, de manera que anul·le la
malaltia natural, que és reemplaçada per una malaltia artificial (produïda pel
propi remei) de curta durada, que desapareix en poc temps deixant l'organisme
lliure de malaltia. Aquesta pràctica, que ja era coneguda pels ioguis
aiurvèdics, va ser sistematitzada pel Mestre Samuel Hahnemann (1755-1843) pare de l'homeopatia.
A més, Hahnemann ens revela una altra veritat: els remeis homeopàtics són
més potents com major es la seua dilució. Posaré un exemple: un dels remeis
homeopàtics és el Natrum Muriaticum (sal de cuina, per a entendre’ns) que
s’administra a dilucions de 30CH. Això implica que per aconseguir en la solució
una molècula única de sal necessitaríem disposar de 9,70779 x 10 elevat a 31
tones d'aigua. Com a comparació, la massa de la Terra és de 5,977 x 10 elevat a
21 tones. En definitiva, els productes homeopàtics no són més que aigua
destilada.
Però això tampoc té cap importància, perque els productes homeopàtics es
potencien o dinamitzen després de cada dilució. Quan fem una dilució cal
colpejar el tub de vidre 100 vegades (ni 99, ni 101) sobre una superfície ni
molt dura ni molt blana (Hahenemann utilitzava una cadira de muntar a cavall).
Aixì aconseguim que l’aigua conserve la memòria de les substàncies amb les qual
ha estat en contacte, encara que no en quede ni una mol·lècula.
Aquestes teories es basen en la veritat revelada per Hahnemann i, per tant,
no necessiten ser contrastades pel mètode experimental. Es cert que es tracta
de teories que entren en total contradicció amb tot allò que la ciència coneix
sobre química o biologia, però cal ser obert de mires. També és cert que no hi
ha cap estudi científic que demostre l'eficàcia de l’homeopatia, però el
paradigma científic occidental no és aplicable als productes homeopàtics i, a
més, el Príncep de Gales diu que a ell l'homeopatia li funciona. Davant
d’aquesta veritat revelada s’alcen les veus de científics venuts a l’or de les
multinacionals farmacèutiques. Les seues apel·lacions al pensament racional i
al mètode científic amaguen els mes foscos interessos econòmics.
I ara la meua pregunta. Com es pot criticar el secessionisme lingüístic en
la sala d’espera de l’homeòpata?
3 comentaris:
Ei Miquel, em sembla que has cremat tots els temes al primer post. ¿De què parlaràs ara? A la fi et veig criticant als innombrables que ens "governen", com fa tothom.
Confiant en que la teva fèrtil imaginació supere la meva... ¡ànim i a pel blog! :-)
Vet ací a prova audiovisual irrefutable de l'origen prehistòric del Valenciano, silenciada per la perfídia pancatalanista:
http://uoniam.blogspot.com.es/2013/07/primera-paella.html
Per tot lo demés molt bo el l'escrit, enhorabona.
Com a català i net de valencians ara i gràcies a tu, he descobert que tots els estius que vaig passar a Vistabella del Maestrat vaig aprendre a parlar el mossàrab.
Gràcies de tot cor!!!
Publica un comentari a l'entrada